No és cap descobriment dir que, en la política espanyola, i més en els darrers temps, les grans corporacions de grups de comunicació han marcat, en molts moments, l’agenda dels partits polítics, creant opinió i obligant-los, en la seva constant recerca del màxim nombre de votants, a fer seves posicions i postulats que en alguns casos casen difícilment amb l’ ideari democràtic.
Com sempre, tota concentració de poder és poc recomanable en tant en quant xoca amb la necessària pluralitat, que és aquella que enriqueix i fa propici el desenvolupament econòmic, polític i social, des de l’obligat consens resultant de la discrepància.
A nivell nacional, la situació no és gaire diferent. Els dos grans partits representats al Parlament de Catalunya, gaudeixen del suport innegable de la gran i mitjana premsa d’aquest país. Que ens han de dir a Esquerra, en lluita constant per un tractament adequat i allunyat de l’habitual crítica barroera i pintoresca que mereixen les nostres propostes i posicions. Com deia un creador d’opinió, amb Esquerra tothom s’hi veu en cor. Cal cloure doncs, que amb la resta dels partits no? Serà potser perquè Esquerra no es posa al servei d’uns interessos coherents amb la línea editorial dels diferents mitjans i d’aquells que els dirigeixen, que son en la gran majoria dels casos empresaris amb interessos en tota mena d’activitats i no estrictament periodístics?
Malauradament. A nivell local, i en el cas que ens ocupa, a Lloret de Mar, s’està generant, per raó d’uns interessos empresarials, del tot respectables tot sigui dit, un moviment corporatiu que controla les emissions de la televisió local de Lloret de Mar, edita una revista i amb vinculació a tals activitats, ha constituït un Cine Club. Tant m’és que un mitjà sigui a nom d’una corporació i que d’altres actuacions siguin a títol particular. Tots sabem qui és qui a Lloret, que encara que tingui mes de quaranta mil habitants segueix essent un poble.
Com ja he dit, no tinc res a objectar als interessos de tal particular/s o empresa/es. Em semblen del tot respectables i seria adient que molts empresaris prenguessin nota de l’empenta i ganes de fer coses que demostren tals actuacions. Ara bé, des d’una òptica d’estricta sanitat democràtica, si que tinc el parer que des de l’administració local, és a dir, l’Ajuntament, no s’ha de propiciar, emparar ni subvencionar el naixement i creixement d’un holding d’empreses de comunicació, en tant que tal emparament, ja sigui mitjançant ajust econòmics, ja sigui mitjançant la prestació de mitjans, de la que no dubto depenen en gran manera per subsistir econòmicament; limita la llibertat del periodista i el seu judici crític.
Extrapolant la dita de que el músic pagat no fa bon so, podríem dir que el periodista pagat, passa de ser informador a creador d’opinió.
Com sempre, tota concentració de poder és poc recomanable en tant en quant xoca amb la necessària pluralitat, que és aquella que enriqueix i fa propici el desenvolupament econòmic, polític i social, des de l’obligat consens resultant de la discrepància.
A nivell nacional, la situació no és gaire diferent. Els dos grans partits representats al Parlament de Catalunya, gaudeixen del suport innegable de la gran i mitjana premsa d’aquest país. Que ens han de dir a Esquerra, en lluita constant per un tractament adequat i allunyat de l’habitual crítica barroera i pintoresca que mereixen les nostres propostes i posicions. Com deia un creador d’opinió, amb Esquerra tothom s’hi veu en cor. Cal cloure doncs, que amb la resta dels partits no? Serà potser perquè Esquerra no es posa al servei d’uns interessos coherents amb la línea editorial dels diferents mitjans i d’aquells que els dirigeixen, que son en la gran majoria dels casos empresaris amb interessos en tota mena d’activitats i no estrictament periodístics?
Malauradament. A nivell local, i en el cas que ens ocupa, a Lloret de Mar, s’està generant, per raó d’uns interessos empresarials, del tot respectables tot sigui dit, un moviment corporatiu que controla les emissions de la televisió local de Lloret de Mar, edita una revista i amb vinculació a tals activitats, ha constituït un Cine Club. Tant m’és que un mitjà sigui a nom d’una corporació i que d’altres actuacions siguin a títol particular. Tots sabem qui és qui a Lloret, que encara que tingui mes de quaranta mil habitants segueix essent un poble.
Com ja he dit, no tinc res a objectar als interessos de tal particular/s o empresa/es. Em semblen del tot respectables i seria adient que molts empresaris prenguessin nota de l’empenta i ganes de fer coses que demostren tals actuacions. Ara bé, des d’una òptica d’estricta sanitat democràtica, si que tinc el parer que des de l’administració local, és a dir, l’Ajuntament, no s’ha de propiciar, emparar ni subvencionar el naixement i creixement d’un holding d’empreses de comunicació, en tant que tal emparament, ja sigui mitjançant ajust econòmics, ja sigui mitjançant la prestació de mitjans, de la que no dubto depenen en gran manera per subsistir econòmicament; limita la llibertat del periodista i el seu judici crític.
Extrapolant la dita de que el músic pagat no fa bon so, podríem dir que el periodista pagat, passa de ser informador a creador d’opinió.
