Un horitzó particular?

Essent la capacitat de discernir pròpia dels éssers humans i dotat per tant d’aquesta facultat així com de la necessària integritat moral per impedir-me teoritzar sobre la realitat des de una perspectiva exclusivament partidista, puc afirmar que compartia en el seu dia i encara comparteixo avui, la necessitat de dotar el nostre municipi d’equipaments fonamentals com ara un teatre i un centre sociocultural. Socialment més necessari resulta encara un centre sociosanitari.

En els darrers temps però, no només jo, sinó d’altres ciutadans que m’han fet arribar la seva opinió, hem arribat a la conclusió de que aquells que es deien eren els “grans horitzons” de Lloret, semblen haver-se convertit en horitzons particulars a quin servei es posen els interessos i recursos públics.

Si d’entrada ja era altament qüestionable l’abast megalomaniac de tals projectes, hem copsat, amb lògica indignació, un increment desmesurat, sobre el pressupostat, del cost d’ambdós equipaments. No cal que diguem res, respecte del retard en l’execució de les obres.

Així estant, amb l’horitzó d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, a celebrar probablement el novembre d’aquest any, i a les que el senyor Xavier Crespo, alcalde de Lloret concorrerà més que probablement, com a candidat a Diputat per la circumscripció de Girona, i amb unes eleccions municipals a un any i escaig vista, l’equip de govern ha posat, en detriment dels interessos dels lloretencs, tota la carn a la graella.

Els propers mesos veurem, si res no ho evita, com s’inauguraran el centre sociocultural i el teatre municipal. Tanmateix, s’executaran el projecte del passeig marítim i l’arranjament de la plaça Pere Torrent. Tot això sense parlar de la construcció de la piscina municipal, decidida com a inversió municipal quan encara no un mes abans, en el Ple d’aprovació dels pressuposts s’havia consignat com una inversió a executar amb càrrec a un concessionari. Això suposa que allò que havia de pagar un tercer ho acabarem pagant entre tots els lloretencs i que amb el temps haurem d’assumir també el cost del personal que hi ha de treballar i els costos de manteniment de l’equipament.

D’entrada, coneixent mínimament la naturalesa humana i la manca d’escrúpols d’alguns, tinc el convenciment de que aquesta crítica serà titllada d’envejosa. Res més lluny de la realitat. Com a ciutadà de Lloret de Mar, i contribuent, que els meus diners em costa, vull que els meus conciutadans, la meva família i jo mateix gaudim dels millors equipaments “possibles”. El que no m’agrada és que l’abast dels projectes, o la seva execució s’aparti d’allò que en va inspirar la decisió d’emprendre’ls.

A dia d’avui tinc el convenciment de que, passats set anys i cents de milions d’euros desprès des de que el senyor Crespo va guanyar les eleccions, els horitzons compartits han esdevinguts horitzons personals.

Pel camí han quedat cadires i terrasses, privatitzacions, com ara la de la xarxa municipal d’aigua, externalitzacions de serveis fins hi tot amb companys de partit, contractació massiva d’afins prèvia interinitat o de càrrecs de confiança convertits en funcionaris, adjudicacions sense concurs de projectes amb fonament a “estudis remunerats” com a ara l’ampliació de l’abocador per part del concessionari, convenis dignes d’hemeroteques jurídiques amb nous riscs eurasiàtics com els de Can Juncadella, convenis energètics com ara el de les plaques solars, i més recentment, en un clar repte a la llei d’incompatibilitats, societats mercantils entre regidor i concessionari. Que hem de dir de la gens dissimulada nosa que va causar a l’equip de govern la nostra proposta d’adopció del tramvia com a transport col•lectiu amb la conurbació formada amb Blanes, en detriment del seu gens dissimulat, tampoc, interès pel carril bus.

Tot l’anterior podria donar a entendre que els horitzons de Lloret han quedat al servei dels qui foren els seus inspiradors i veritablement tal fet esdevé una paradoxa, en tant que aquella que havia de ser l’eina per millorar Lloret la pot enfonsar en la més gran de les misèries, no només econòmica sinó fonamentalment moral.

Per tot l’anterior cal que tinguem present, més que mai, allò que al segle primer desprès de Crist deia en Plutarco: “la dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que a més ho ha de semblar”.

Seguint la saviesa dels antics i com sigui que ni dubto, ni mai no gosaria posar en dubte la condició d’honrats i honestos de l’Alcalde de Lloret de Mar i d’aquells que integren l’equip de govern, només em queda recomanar-los que facin un esforç molt més gran per semblar-ho.